Ago 11

OCELL ENGABIAT

Ahir vàrem veure com empresonaven els nostres dirigents polítics.

Astorat, incrèdul, esmaperdut i garratibat davant d’aquests fets, vaig recordar-me d’un petit escrit que havia fet ara farà un any i que deia així.

Avui he netejat el jardí. He arrencat les males herbes, l’he cavat i rasclejat.

De tant en tant s’atansava algun ocell i amb el seu cant em feia companyia. He hagut d’enfilar-me dalt d’una escala, per abastar i arrencar una mota de paredanes que sortien d’un forat de la paret. Darrere seu, un niu d’ocells on encara quedaven restes de les closques. Els ocells ja havien volat. Hi ha tres o quatre forats més, on acostumen a fer-hi el niu merles i pardals i… el nostre ocell. D’això deu fer ara setanta anys. Jo aleshores tenia cinc anys i controlava el niu entre les escletxes de la persiana, a escassos tres o quatre metres del niu. Vaig veure covar els ous, néixer els pollets i com badaven la boca quan la vella els portava els cucs per menjar.

Un dia em digué la meva mare: «ara ja estan a punt d’abandonar el niu». Jo deia que en volia un. Fou el pare qui va fer possible el meu desig. El posarem en una gàbia en el mateix terrat, prop del seu niu. Tenia menjar, aigua i cantava, cantava… Jo era feliç i pensava que ell també.

Un dia però, vaig sentir-lo cantar molt més del que acostumava a fer-ho, Oh! no cantava sol. Havia vingut la vella, la seva mare, a portar-li menjar. Es posava damunt la gàbia i cantaven els dos. Jo no entenia res, però de ben segur que la mare l’hi parlava de coses que ell no coneixia: Com anava volant i caçant petits insectes, com anava a l’era, a menjar blat després de la batuda, picant una fruita madura, menjant una cirera i bevent aigua fresca del riu.

L’ocell engabiat no coneixia res de tot això. No recordo els dies que van durar aquestes visites. Un dia vaig dir-li a la meva mare: – L’hauríem d’alliberar.

Obrirem la finestra de la gàbia i l’ocell emprengué el vol. Jo estava content. Ara ja podria anar al riu com feia jo i que tant m’agradava.

Trobava a faltar el seu cant al jardí. Passaren mesos fins que un dia de la primavera següent vaig tornar a sentir el seu cant. Havia tornat al jardí. Havia oblidat els mals moments que vaig fer-li passar. Tal volta buscava un lloc per fer-hi el niu. A mi em reconfortà de saber que no em guardava rancúnia. Han passat setanta anys i mai no ha mancat algun niu al jardí.

LLIBERTAT

 

Jordi Pàmies
29 abril 2018