Dic 21

EL TIÓ QUE JO RECORDO

Així que començàvem a tenir recollides les collites i abans no arribessin els primers freds, calia omplir bé els llenyers. Ningú no sabia com de dur podia ser l’hivern i s’havia d’estar preparat.

El pare, cada vespre, venia amb la mula carregada de llenya. Uns dies del tros i portava llenya d’ avellaner i d’ametller i altres, anava al bosc i en portava d’alzina o de pi. Jo estava atent a la seva arribada per preguntar-li si ja portava el tió. –Avui no- em deia-, un altre dia, aviat. Avui he vist una baga d’ametller que podria ser un bon tió. Finalment un dia arribava el tió. El pare, tot content, ens cridava a les meves germanes i a mi. Porto el tió, Quina alegria per fi ja era a casa. No se pas com s’ho havia fet per carregar-lo, era una baga , molt grossa i seria un bon tió. El guardàvem al costat del llenyer. Quan el farem cagar? Primer ha de reposar i assecar-se bé . Ho preguntava a la mare , i em deia que els tions no caguen fins la Nit de Nadal. Vaig recórrer també a la padrina i la mateixa resposta.

Finalment arribà aquell dia tan esperat i posarem el tió vora del foc. Era l’hora de donar-li de menjar . Ens afanyàrem a posar-li trumfes, moresc i faves, sobretot faves, que diu que van molt bé perquè caguin bons torrons. Jo recordo que l’hi vaig donar una presa de xocolata i se la va menjar en un tres i no res. Diu la tradició que si vols que cagui bé ha de tenir el morro una mica socarrimat. Hi ha també una dita popular, que si el tió dura fins l’Any Nou, no mancarà pa en tot l’any.

Arribat el moment de la Nit de Nadal, el batejàvem amb un rajolinet de vi ranci al morro, el tapàvem amb una manteta, per poder tenir una mica més d’intimitat i baixàvem els petits i el pare al llenyer, a preparar els bastons . Havia arribat l’hora.

El tió sempre ha anat d’acord amb els temps. En aquells anys de la postguerra, només cagava torrons, vi ranci, mandarines, taronges, plàtans, duros i ampolletes de cava de xocolata embolicades amb paper de plata .  En acabar la canalleta a dormir i els grans a Missa del Gall . En sortir , una mica de ressopor, per tastar els turrons i el vi ranci. Un any el tió es va equivocar i va cagar un despertador en marxa, per tal què no se sentís el soroll abans d’hora, estava embolicat amb uns calçotets llargs de franela que duia el pare al hivern. El despertador encara es a casa, els calçotets qui sap on paren.

L’any següent, i l’altre, i l’altre, va anar cagant com sempre. Ho esperàvem amb il.lusió, amb molta il.lusió. Però havia perdut aquella màgia que ens feia viure en el món de les fades, els follets i els tions.

Arbolí desembre de 2018               

Jordi Pámies

Maria Elena Pàmies (revisat)