Marxen del món persones que escriuen la història del nostre poble. Marxen de les parades d’avellaners, d’oliveres i horta, dels boscos de rovellons, llenegues i fredolics, de les cuines de casa, dels banquets i pedrissos del poble. S’aturaven a seure i contemplar com el temps passava davant dels seus ulls o a compartir amb il·lusió històries de les seves vides i d’Arbolí. Ens regalaven converses per conèixer millor on som i qui som.
La Isabelita sempre la recordaré allà al seu carrer, xerrant amb un o altre, o sola i contemplativa asseguda al pedrís del davant de casa seva, o de casa del Jordi, allà on toqués el sol. I quan va néixer la Duna, la il·lusió que li va fer! Que fins i tot li va regalar un conjunt de roba que havia comprat a Reus. Era una dona ferma i serena, amb caràcter i determinació. Tal com jo la vaig conèixer. “Nena això, nena allò altre” Tenia una veueta molt particular. Queda el buit de la seva presència quan baixes a la plaça però imaginant la pots encara trobar.
Del Jordi tot és poc. Un home que en sabia tant d’Arbolí, que coneixia i recordava amb aquella emoció tantes coses d’aquí. Les converses llargues i extenses, a casa seva, o a la plaça, o a qualsevol moment que el poguessis trobar. I que de tan llargues se t’oblidava per on havia començat. Ell que amb tant de detall te les explicava, la d’escrits que li van faltar per compartir. Però als últims mesos cada poc un email amb un nou text per La Devesa. Tenia tantes ganes d’omplenar el blog de les seves històries! Un home sensible, generós, ple d’il·lusió i d’amor pel poble. Ho volia explicar tot. Se n’ha anat amb la memòria plena i una mà de textos per transcriure. I de l’hort que en puc dir, que era la seva passió. Fruiters i parades que deixa per continuar viu com la terra. No volia morir de tanta vida que tenia.
La Maria, la més gran de totes. Els 99 van ser el seu número de força. Tenia una mirada i un somriure dolç. Era tan bonic trobar-les a l’estiu, a les dues, a la Juanita i a la Maria, contemplant el temps passar, recordant històries, assegudes i tranquil·les al banquet. I aquest últim estiu, amb la Duna, l’alegria que li donava quan ens veia passar. I la de vegades que vam seure juntes i ens vam explicar coses de dones, de mares, de vides compartides en diferents anys i temps. Van ser unes converses precioses. Allà marxen amb ella totes les que podríem haver tingut, joia de moments molt tendres.
Que descansin en pau, que ens mirin i estiguin feliç*s de trobar-nos al poble des d’allà on siguin. Aquí hi són amb nosaltres, amb tot el que ens han deixat al voltant. Cadascú sabem on recordar-l*s.
(febrer 2019)
Comments are closed.