Abr 23

CONTE DELS FRARES DE CARTOIXA

Serà conte, llegenda o va passar en realitat? El cas és que la meva àvia ho explicava, que l’hi havia explicat el seu avi, que a la vegada ves a saber quan havia passat aquest fet.

CONTE DELS FRARES DE CARTOIXA

Expliquen que una vegada un noi d’Arbolí estava fent pasturar un porquet a l’era del molí, amb la intenció que mengés glans que havien caigut d’aquella alzina tant grossa que hi havia a la vora mateix de l’era i que en l’època del batre donava ombra als batedors.

Passà aleshores un frare que venia del Mas dels Frares i anava de camí a la Cartoixa d’Escaladei. En veure aquell noi pasturant el porquet, diuen que li digué:

– Hola, què fas pasturant aquest ruc?

– No és un ruc -va dir-li el noi- No veieu que és un porquet?

– Un porquet? Això es un ruc -digué el frare.

– Com podeu dir que és un  ruc si es veu ben clar que és un porquet -digué el noi.

– Mira, no diguis mentides -digué el frare-. És pecat dir mentides.

– Qui diu mentides sou vós. No veieu ben clar que és un porquet?

La discussió s’allargava i no hi havia manera que es posessin d’acord.

Aleshores el frare, que era molt més fort que el noi, digué:

– Doncs mira, ara m’enduré aquest ruc, en càstig per dir mentides.

Per més que el noi fes esforços per evitar-ho, el cas és que el frare s’endugué el porquet (o el ruc, com ell deia).

Diuen que al passar pel molí del Racó li preguntaren on anava amb aquell porquet, i en contestar el frare que era un ruc, es van pensar que estava ben guillat.

El mateix va passar al molí d’en Pau i al mas de les Moreres i amb tots els pagesos que va anar trobant pel camí. A tots els deia el mateix.

Es veu que en passar per Poboleda el pobre porquet ja no podia més. Van parar una estona per descansar i beure una mica d’aigua en un rec que hi havia a la vora.

Una dona de Poboleda li digué:

– L’haureu d’agafar a coll aquest pobre animal si voleu que arribi viu a la cartoixa.

– Agafar-lo a coll? -digué el frare- Ja faig prou d’anar a peu com ell, i no muntar-hi a cavall.

Lògicament aquella dona va pensar que el frare no tocava vores i el va deixar per impossible.

El porquet, al cap d’una estona d’haver begut aigua i menjat dues o tres pomes mig podrides que havien caigut d’una pomera que hi havia a la vora del camí, es va posar altre volta a caminar seguit del frare, que amb una canya a la mà no parava de donar-li cops per tal que anés més de pressa. Finalment va arribar al convent i va dir als altres frares que uns pagesos que havia trobat pel camí l’hi havien fet donació del porquet, a canvi que resés per ells.

Als seus companys frares no els va dir que era un ruc. Prou sabia ell que era un porquet!.

I ara tornem al noi, que molt enfadat va tornar cap a casa seva maleint aquell frare que l’hi havia pres el porquet.

Va explicar-ho a la seva mare molt enfadat i mig plorant. La mare intentava consolar-lo.

-Què li direm al pare? Quin hivern ens espera sense poder matar el porquet, ni tenir botifarres, ni llonganisses, ni cansalada al salador! Què hi posarem a l’olla, mare? Només bledes i patates. No tindrem tall a la gerreta! No, no, no….això no quedarà així! Això no quedarà així!. He de recuperar el porquet. Ja me’n pensaré alguna. Aquesta nit hi rumiaré.

L’endemà al matí es posà les robes més velles que tenia, uns recalços foradats i mig esparracats, va agafar un bon bastó i un farcellet amb un tros de pa, mitja ceba i una poma i agafà el camí de la Vall en direcció a la Cartoixa. Pel camí anava pensant la manera com s’ho faria per tal de recuperar el porquet.

Arribà a la Cartoixa al capvespre i demanà als frares si es podia quedar a passar-hi la nit. Els frares, en veure aquell captaire, es compadiren d’ell. El van fer sopar i l’hi deixaren un racó per passar la nit. Ell va vigilar a quina cel∙la es posava el frare que li havia pres el porquet. Quan fou més enllà de mitjanit i tots els frares estaven dormint, anà a la cel∙la del frare i amb el bastó que portava va començà a donar-li bastonades tot dient:

– No era un ruc, que era un porquet!

– Oi! Aii! Oi! Aii!

Bastonada va , bastonada ve.

– Oi! Ai!

– No era un ruc, que era un porquet!

I això durà fins que el frare va quedar ben madur de les bastonades que havia rebut.

De bon matí se’n va anar del convent i va agafar el camí de casa cap a Arbolí.

A la nit va rumiar el següent pas. Havia castigat al frare, però encara no havia recuperat el porquet i això no podia ser.

De bon matí va anar a veure un pagès que tenia un cavall molt maco per veure si l’hi deixava. El pagès va deixar-li el cavall, ja que el noi moltes vegades havia anat a jornal a casa seva. Es posà aquell vestit que havia estrenat per la festa major de feia un parell d’anys i que guardava amb cura dins l’armari. Agafà una barretina nova i flamant que era del seu pare i un maletí i camí de la Cartoixa.

En passar amb el seu cavall per davant de la Cartoixa els frares el van parar.

– No sereu pas el senyor metge?

– Sí, però tinc molta pressa. Vinc de la Morera i he d’anar a visitar un malalt a Porrera.

– Si us plau, és que tenim un frare malalt.

– Bé, però no puc perdre massa temps.

El portaren a la cel∙la del frare i just en entrar per la porta va dir:

– Aquest frare no està pas malalt. El que té és un fart de bastonades.

En veure que només d’entrar per la porta i sense examinar-lo va saber quin mal tenia, van pensar que era un metge molt entès.

– Què podem fer per guarir-lo?ꟷ van preguntar els frares.

– Remei sí que n’hi ha, però es molt complicat i car. Es un ungüent que es troba sota la pell dels rucs. Li heu de recobrir el cos amb la pell d’un ruc. Caldrà doncs que mateu un ruc. Tinc entès que tots els frares en teniu un per anar al tros. Doncs mateu el seu i emboliqueu-lo amb la pell. Ja veureu com amb un parell de dies es trobarà bé.

Així ho feren. Tal com els digué el metge.

Els frares, en veure la saviesa del metge, van voler pagar-li els seus serveis.

Ell va dir-los que no, que no volia diners.

Llavors l’hi digueren:

– Demaneu el que vulgueu

– He vist que teniu un porquet pasturant. Si me’l donéssiu us estaria molt agraït.

– Ja hi podeu comptar. Aquí teniu el porquet.

I ben content se’n tornà cap a casa havent recuperat el porquet i havent escarmentat al frare que un dia l’hi havia pres.

Aquell hivern ja no seria tant trist: Tenien tall per posar a l’olla.

Jordi Pàmies

M. Elena Pàmies

Abans de morir, el pare va voler deixar constància d’algunes vivències, contes i anècdotes que recordava. Aquest és un dels textos que havia fet.

(Imatge: Quadre que el net del Jordi, en Miquel, va pintar fa anys pel seu avi)